No acabo de trobar el meu lloc en aquesta illa. A mig matí abandono l’alberg i decideixo anar a recórrer el nord de Florianópolis. El segon autobús em deixa al costat de l’estació i hi entro per preguntar horaris. Però un cop sóc davant la finestreta, veig un cartell al darrere que diu: “Curitiba 13 h”. Al costat, un rellotge: 12.45 h. Un bitllet, sisplau.
Les coses són més fàcils quan ens escoltem, quan ens deixem respirar a nosaltres mateixos, quan ens permetem un espai, quan deixem d’exigir-nos detalls absurds. Però això només ho sabem quan l’autobús arrenca i hem estat capaços de deixar-ho enrere.
Quan arribo a Curitiba, truco a la Thaïs. Després d’una descripció ràpida i senzilla, quedem a la sortida de l’estació. Em recull amb en Rodrigo i la Rebeca, la seva filla d’un any, i m’acullen a casa seva. Ella és anestesista i ell treballa com a metge en una de les faveles de Curitiba. Porta 4.000 pacients. Parlem de sanitat, de política, d’educació… Xerrar amb ells és un plaer.
Quan m’estiro al llit, entre llençols nets i després d’una bona dutxa, em sento profundament agraïda. Amb prou feines ens coneixem, però ja espero rebre’ls ben aviat a casa. Els he promès un bon pa amb tomata!
El blog de na Laia 
Sí Laia, “les coses són més fàcils quan ens escoltem” i “quan ens deixem respirar”. Quantes vegades a la vida he sentit aquesta necessitat de dir “ara” encara que la intenció inicial fos una altra. T’imagino amb els horaris i amb aquests quinze minuts que han canviat la ruta… A vegades no sabem prendre la decisió adequada, la que ja tenim a dins molt clara i no la deixem sortir. El viatge, sigui a Brasil o a la cantonada de casa, és aixó tan sols: ser tú. Tan fàcil que sembla i tan difícil com és trobar-se un mateix. Segueix bonica!
Quan improvitzes, sempre acabes dient: “tant de bó ho hagues fent abans”.