“Jo hauria pogut salvar Lorca”

 

nicktrochil_victoramela_034

Fa unes setmanes va arribar a casa l’última novel·la de Víctor Amela, de la mà de la Rosa, de Diodati se mueve, amb la proposta d’acompanyar la presentació del llibre amb un sopar.

La il·lusió d’una nova història entre mans i el repte de fer-ne un sopar em van abocar a una lectura que nit rere nit m’esgarrapava més hores de son. Un capítol més… i un altre…, seguint amb els ulls ben oberts els passos de Manuel Bonilla a l’Alpujarra. La lectura em va anar captivant, com si hi hagués un fil que m’estirés des de l’estómac, Lorca, la guerra, la humanitat i la duresa de cada personatge… El pes de la mort del poeta que va colpir la societat ara m’arrossegava per fer-lo més real, més proper, des de la mateixa literatura.

A mesura que avançava, prenia notes, les referències a les “migas”, el cabrit… i la mort de Lorca, tan present, tan emotiva. Sentia la terra, la sang, la dolçor de l’afecte i l’amargor de la crueltat, les oliveres, la brasa, la música, la nit… i un “Romancero gitano” que entreteixia personatges en el temps.

Va arribar divendres i s’obria pas la nit davant la gran porta de ferro de la casa on va viure la pintora Mercè Diògene. Situada al final d’un camí de terra, recordo la sensació en entrar-hi, l’olor de fusta, el caliu d’una gran llar de foc, la màgia d’una antiga taula llarga. Al damunt, el “Romancero gitano”. A la cuina, les “migas”, l’olor de brasa, les oliveres i la literatura…

nicktrochil_victoramela_081

Vam convidar els comensals a resseguir els passos del protagonista amb el muntatge d’una taula a peu dret que els endinsés a les nits a l’Alpujarra, compartint unes cassoles de “migas” acompanyades amb xoriç, cansalada, fruita i verdura fresca. Ja un cop a taula, sense perdre l’olor de bosc, vam servir una espatlla de cabrit a baixa temperatura sobre un llit de verdures i Parmentier de patata amb romaní i oli de brasa.

_MG_6087

I finalment vam arribar a la nit en què van assassinar Lorca, amb uns versos que es repeteixen a la novel·la…

_MG_5744

Les postres. Construïdes a partir de les sensacions més fortes amb què em va colpir la lectura, amb una taca de sang feta amb un coulis de fruites de bosc sobre la qual s’escampava la terra amb brots amargs i l’olivera, una trufa de xocolata farcida d’oli aromatitzat amb herbes… 

_MG_6201

La mort i aquells versos que es repetien endins…, ara retallats a cada plat que anàvem escampant en ordre a taula. Com la història que va enllaçant els personatges a la novel·la d’Amela, els comensals van anar entreteixint les paraules dels seus plats: “que va a morir una noche de estrellas, sintiendo a Chopin en su interior y una mano suave sobre su alma y su corazón”. 

Perquè, al cap i a la fi, tots formem part de la història. En siguem o no conscients.

Fotografies: Nick Trochil

Agraïments: a en Víctor Amela, per desvetllar-me amb la lectura de la novel·la i per portar-la endins en girar-ne la darrera pàgina; a la Rosa, per la llibertat de volar; a en Fernando, per la confiança i la tranquil·litat que em dona a l’hora de treballar; a en Nick, per la seva mirada a través de les fotos i perquè treballar plegats sempre és una alegria; a la Paquita, sempre disposada a ajudar. I a cuina, una especial menció a la Pilar, que em va ensenyar a fer “migas” a casa seva, gràcies per compartir un dinar en família! I, a l’Íngrid, com sempre, per la seva predisposició i implicació en cada projecte. Treballar així és un plaer!

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Brunyols de l’Empordà

Si tanco els ulls encara sento l’olor del rebost de la cuina de la Bisbal. Un petit armari amb prestatges de fusta on hi havia les tasses penjades de petits ganxos, el cafè, la caixa on es guardava el pa (aquell grinyol que feia el metall en obrir i tancar-ne la tapa)… Se’m barreja aquella olor amb els nervis i el silenci de quan de petites ens hi amagàvem… Al rebost, i rere la butaca on s’asseia l’avi arran de balcó, sota les Voltes. A l’armari també hi havia xocolata en pols. I capses de llauna de galetes angleses que portava la tia quan venia a l’estiu i que la baba omplia amb les torrades que en feia del pa sec. Tallat a llesques, deixava que s’assequessin sobre l’estufa de butà que hi havia a la cuina.

Quan cuinava, passava hores a la cuina, vestida amb aquells davantals de teles estampades que ella mateixa cosia. La ràdio de fons a la lleixa de la finestra amb l’avi assegut ben arran. Galtes de porc a la cassola, pollastre (recordo que l’avi sempre en volia l’ala), els canelons d’espinacs que amb els anys he intentat recuperar a la meva cuina, l’arròs negre amb carxofes, la crema catalana que cremàvem abans de dinar amb el cremador rodó de ferro que ara guardo en un dels calaixos de casa… Les olors i els sabors són capaços de fer-nos reviure les emocions del racó més amagat dels records.

Porto aquest Empordà dins, com una maqueta de carreteres estretes entre camps de pomes i vinyes que ara es passegen per la memòria. L’olor dels dinars de dissabte i la xafogor del migdia els dies d’agost. Els brunyols de Quaresma dins la caixa metàl·lica de galetes angleses havent dinat.

Avui he tornat a fer brunyols. I torno a sentir l’olor del rebost, la ràdio a la cuina, els estampats dels davantals, aquest petit Empordà que queda endins. Ben endins.

Bunyols

Els brunyols de casa

1.000 g de farina de força (he utilitzat la farina Bosc del Ciscar)

300 g de sucre

6 ous

75 g llevat

100 ml llet

200 g mantega

Polsim de sal

Matafaluga en gra

Pell ratllada de dues llimones

Anís

Sucre per a arrebossar els brunyols

Triturem el sucre amb la pell de les llimones i la matafaluga. Fem un volcà amb la farina, hi aboquem la barreja del sucre, la sal, els ous i el llevat desfet amb la llet. Treballem la massa i finalment hi afegim la mantega a temperatura ambient tallada a daus. Acabem de treballar bé la massa amb les mans i la deixem en un bol tapada amb un drap humit. Jo aquest cop l’he deixada reposar tota la nit dins la nevera. I ara ja només cal anar agafant petites boles amb la mà, foradar-les i tirar-les en un pot amb oli d’oliva. Un cop daurats, els traiem, els tirem anís amb un esprai i els ensucrem.

Ja tenim brunyols de Quaresma! Bon profit!

 

 

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

8 de març

Recordo el 8 de març de 2010. Aleshores cobria el torn de matí als Informatius de BTV amb les primeres notícies del dia, que presentava l’Olga. El nostre home del temps, en Marcos, confirmava la previsió de nevada a Barcelona i a la redacció es respirava el neguit i l’entusiasme que genera la neu en llocs on no és habitual.

Recordo el color blanc del cel en sortir de la feina i pocs minuts després quatre volves de neu que queien molt lentament damunt el parabrises. Vaig conduir fins a l’Esquerra de l’Eixample, amb l’emoció a l’estómac i aquella barreja d’il·lusió i escepticisme a què tendim els adults. Deurien ser quarts de quatre. Mentre entrava a l’edifici, m’imaginava les cares de les criatures sortint de l’escola amb la mirada enlaire i les mans esteses sentint la fiblada de cada floc de neu. Acabaria nevant de debò?

Una hora més tard obria el portal d’aquell edifici per tornar a casa i retrobava de nou els carrers de Barcelona, ara sí, emblanquinats. El cotxe, cobert per la neu, relliscava pel carrer de València dibuixant un camí més enllà de les línies marcades. No oblidaré mai aquell trajecte.

D’aquella època tampoc no he oblidat els comentaris escèptics i de vegades sarcàstics sobre el neguit i l’entusiasme dels meus somnis. Des d’aleshores, he tornat a sentir quan la il·lusió es barreja amb la por. I sé que sense perdre la calma podem arribar allà on volem. On els altres ens miraven incrèduls per voler sortir d’allò establert, per somiar més enllà de les línies marcades, per intentar ser més fidel a un mateix i menys a la societat que ens etiqueta.

Avui, 8 de març de 2019, deixo la mirada enlaire i les mans esteses, sense por de seguir endavant. Perquè amb il·lusió i esforç tot és possible.

1083-2

Fotografia: Nora Cuenca

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

Fàcil i ràpid

I de sobte tots creiem saber fer de tot. Consumim el nostre temps observant els moviments dels altres i gairebé sense esforç (una paraula que adoro) ens sentim capacitats per millorar-ne la feina. Sabem fer de pintors, de professors, de lampistes, de polítics, d’àrbitres, de lingüistes… Sabem com pintar quadres i cases, com educar des de l’escola els nostres fills, com arreglar la instal·lació elèctrica de casa, sabem quan un jugador comet una falta i com escriure correctament. Són els altres els qui no en saben!

Sembla que quantes més coses fem i com més opinem (amb coneixement o sense), som millors. I tot i que és meravellós saber fer tantes coses, jo a l’armari encara guardo una samarreta que em vaig intentar fer fa uns anys sense patró amb una costura tan torta que mai no he tingut la valentia de posar-me-la. I la vegada que vaig intentar tallar-me el serrell jo mateixa, vaig haver de portar una cinta al cap durant uns quants dies. I la primera vegada que vaig fer melmelada de tomata… Ho admeto, allò no era melmelada, era una pedra.

No he tornat a fer-me roba i quan m’haig de tallar els cabells vaig a la perruqueria. Però no he parat de fer melmelada. Any rere any. Les coses necessiten el seu temps. I cadascú hi dedica el temps que li cal. I aquells cinc minuts amb què es fan la majoria de coses no són reals. Ni per als qui ho fan ni per als qui s’ho miren al costat. Però quan hi dediques temps i esforç, de vegades passen coses tan bones com la melmelada de tomata i romaní. És important saber en què volem invertir el nostre temps i el nostre esforç.

IMG_1213

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

La cuina de casa

La cuina de casa

La cuina és l’ànima de casa. A la cuina preparo l’esmorzar, el dinar i el sopar. Hi menjo recolzada sobre el marbre mentre miro per la finestra o mentre penso en el dia que comença o acaba. De vegades ens asseiem tots a taula i mengem ràpid perquè tothom té pressa. Intentem que els mòbils quedin fora. Des de la cuina veig el veí obrir la porta del carrer. Al matí hi entro descalça per fer un te verd. De vegades també hi llegeixo. És el primer lloc on ve en Bruc quan s’aixeca. I on torna després de sortir a passejar. On deixem les coses quan arribem a casa. Perquè, no sé com, però sembla que sempre hi ha alguna cosa que ens duu a la cuina.

La cuina de casa la vam dibuixar nosaltres. I en vam polir i pintar els armaris, ho vam aturar tot fins que no vam trobar la pica perfecta, vam escollir i pintar taula i cadires. Fins i tot hi tenim un racó on pengem fotografies dels viatges. Perquè a la cuina és on es fan els plans. On es somia. On ens expliquem com ha anat el dia. De vegades, fins i tot, on ens enfadem. La cuina és l’ànima de casa.

Fotografia: Nora Cuenca

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

Gràcies

À VERA, a minha mãe brasileira! Obrigada pelo carinho, pela tua alegria, o teu sorriso sempre. As músicas nas viagens de carro, os pedaços de chocolate, as comidas e o maravihoso pudim! Foi lindo o encontro em Porto Alegre dez anos depois.

Ao CLÁUDIO e à CLÉIA, os meus pais brasileiros. Fiquei na sua casa como uma princesa. É difícil não sentir saudades de esse tempo. Obrigada pelo passeio aos canyons, as conversas na rede à noite, as cevejas, a música e, sobretodo, o carinho… Aprendi os melhores valores da viagem com vocês.

A LOTTA, de Noruega, por la primera noche en São Paulo.

À JUSSARA pela magnífica festa de aniversário do 31 de dezembro. À DALIANA e os seus pais por dançar incansávelmente.

À familia da VERA pelo primeiro churrasco do 2011 na praia. À CARLA, à PITI, ao CARLOS e ao avó da familia.

À FERNANDA e à ANNETE, por um encontro inesperado nas portas do museu uma tarde de janeiro.

À família do CLAUDIO, pelo jantar do dia de Reis e uma tarde em Sans Souci com o RENATO e o NELSON, e especialmente à EULINA, com muito carinho, pelas conversas e as histórias compartidas.

A OLIVIER, de Suiza, por un baño divertido bajo las cataratas de Iguazú, por hablarme de los pájaros con pasión, por un atardecer fantástico en Puerto Iguazú pero, sobretodo, por hacerme reír con sus chistes suizos casi incomprensibles.

To MEYTAL, from Israel, nice friendship in falls walks and delicious makeshift food with bees all around.

A ADRIANA, de Colombia, por la convivencia en Iguazú.

Ao ÉNIO pela sua ajuda e as histórias das suas viagens. Obrigada outra vez!

Aos amigos da CARLA e a PITI, por uma festa bacana em Canoas.

À THAYS, ao RODRIGO i à REBECA, de Curitiba, pessoas encantadoras e altruístas. Obrigada por acolher-me na sua casa, que senti como a minha quando mais o precisava, por uma das conversas mais interessantes de este caminho, pelo seu carinho e pelo espírito de viajante.

Aos seus pais, o TIBI e a GEISA, pela hospitalidade e o afeto, por um banho maravilhoso debaixo da chuva, por mostrar-me a ilha do Mel, a ilha da viagem pelo Brasil. Conhecer esta familia foi um imenso prazer, um antes e um depois no trajeto.

Ao RÔMULO, de Curitiba, pela viagem de ônibus e as conversas sobre Catalunya e o Barça.

À RENATA, de Paraty, por acolher-me no seu albergue e compartir com nós bons momentos, conselhos e companhia. Também pelas comidas que fizemos juntos, pelas músicas no barco. À TERESINHA, por ser tão querida.

Obrigada ao grupo do Hostel Tabernáculo. Ao PEDRO, de São Paulo, e especialmente ao ALE pela sua alegria, a companhia, a paciência nos passeios ao pôr do sol caregando a câmera fotográfica, pelas conversas, os sorvetes, as histórias, a música Carolina no barco (ficou na minha memôria toda a viagem!) e o carinho. A ALEJANDRO, de Santiago, el primero en recibirme. A NICOLE, MILAGROS y BELÉN, de Buenos Aires, por los baños en el mar, las caipirinhas y las cenas compartidas. To DOMAGOJ and MARKOS, from Croatia, the most unexpected trip encounter’s linking Croatia with Brazil! A NICO e INGRID, de Buenos Aires, por sus tangos. Ao FABIANO e à MARI, do Rio, na próxima viagem ao Rio, vamos ver o Flamengo na certa! A RODRIGO y GONZALO, de Uruguay, y CARLOS, de Brasil, por las últimas noches en el albergue.

A PAULINA, de Córdoba, por la tranquilidad y la convivencia en Ilha Grande.

Ao TARANGE, de Angra dos Reis, pelas conversas nas águas cristalinas de Lopes Mendes, pelas fotos e o otimismo.

À PITI, de Porto Alegre, incansável companheira de viagem. Pela convivência, a música, as leituras da Clarice Lispector, os passeios ao pôr do sol e no Jardim Botânico do Rio, as cervejas e as aventuras em Minas Gerais. Um bonito intercâmbio cultural entre o Brasil e Catalunya.

A CATALINA y LEANDRO, de Bolívia, por los anocheceres en la terraza con Ouro Preto a los pies.

À NEUSA, do albergue Brumas, pela hospitalidade e por compartir a cozinha e as receitas dos bolos. Vou-te mandar uma foto de um pão de queijo feito em Catalunya!

À JU, meia de Porto Alegre e meia do Rio, por trasmitir a paixão pelo Rio, pelas noites, as conversas, as esperas noturnas de ônibus, a música, a samba e uma noite maravilhosa de rock no Bukowski.

A en RAFA, de Barcelona, per aparèixer sobtadament darrere meu en un alberg de Rio. Va ser bonic retrobar-nos al Brasil i compartir les darreres cerveses a la ciutat una nit de diumenge.

Ao ADRIANO, do Rio, pelas dicas da viagem pelo norte do país e uma tarde de samba em Ipanema.

Ao IGOR, do Brasil, por um maravilhoso passeio pelos museus de Salvador de Bahia, pelas cervejas à tarde e, sobretodo, por uma bonita conversa sobre casualidades, histórias, encontros e escritura debaixo da chuva.

A AYDIN, de Turquía, por los paseos al atardecer en Salvador de Bahia.

À FERNANDA, à SHEILA, à FRANCINE, de São Paulo, e a LEOPOLDO, de Buenos Aires, por converter o cafè da manhã em doces encontros antes de começar o dia. Obrigada, FRANCINE, por esse prato delicioso de massa y gracias a LEOPOLDO por una ensalada improvisada. Y especialmente a RODRIGO, de Santiago, por la conexión, el afecto y la compañía. Nunca olvidaré el fantástico ataque de risa al salir de la iglesia. Eso sí fue una benedicción. Por el encuentro de nuevo en Chile. Blondie quedó pendiente…

Ao PERI, de Salvador, pela companhia, os sorrisos e a música.

To BORIS, from Croatia, for the coincidences, the beach walks, drinking beers at the porch, the delicious giggles lost in a small forest at midnight, with no other light than the lighthouse, for sharing peace in wonderful breakfasts listening Jack Johnson. Also Boris for caring me and sharing together the meaning of travel, for a beautiful photos from Morro. You taught me to life right now!

A l’EVA, l’ENRIC, en JOSE, la ISABEL, en CLAUDI, en PISU i la MARI, de Tossa, per fer-me sentir com a casa, pels banys de fang a Gamboa, per les cerveses compartides i per portar una part de casa a aquest viatge. Gràcies pel trosset de Tossa que vam compartir a l’illa de Morro. Ha estat un plaer!

A EMILIO, de Andalucía, por cuidarme desde el primer día en la isla.

A NARA, VÍCTOR y VANESSA, de Uruguay y Brasil, por cuidarnos. NARA, a parte de ser una gran cocinera y mi ejemplo a seguir, te agradezco tu cariño. Pasamos unos días fantásticos!

À JOYCE, de Porto Alegre, pelas dicas do Rio e a simpatia; ao SELMO e à MADALENA pela sua alegria e uma noite dançando no show do irmão da Cleia. Adorei!

A LAURA, de Buenos Aires, por acogerme en su casa. Y muy especialmente a AURELIE, de Francia, por los encuentros entre Brasil y Argentina, la única persona que conocí que llegó a Brasil por mar! Gracias por sorprendernos con una historia que me pareció increíble, por los consejos y las conversaciones al atardecer sobre Ouro Preto, el recorrido por las iglésias de la ciudad, por un encuentro divertido e inesperado en una sala de tango de Buenos Aires. Y, sobretodo, por cuidarme.

A ROBERTA, DELFO y COSMO, de Roma, por acogernos en su casa de Buenos Aires, por cuidarnos, por las conversaciones, las salidas de Carnaval. A MATÍAS y VALERIA por la convivencia en casa… VALERIA, viajera incansable, mil gracias por los consejos!

A en TITÍN, de Girona, qui ens hagués dit que ens trobaríem un dia a l’Argentina! Gràcies per la companyia, per la migdiada al costat del Perito Moreno esperant que es desfés un tros de gel (recordes quin salt vam fer?). Una altra història per al record.

A l’EUGENIE i en MARIO, del món, perquè ha estat un plaer viatjar i aprendre de vosaltres. Gràcies per compartir l’experiència argentina durant aquells dies, pels dinars i sopars a l’alberg, per les excursions, per riure plegats, per una tarda de xocolata desfeta a Bariloche. Eugenie, mil gràcies per tenir-te al costat!

A ANTONIO VALVERDE, de Los Angeles, por contarnos sus historias y reportajes de la Patagonia en un largo recorrido en autobús.

To STEVEN, from Providence, for making me laugh with his adventures and stories around the world, sharing beers and for his friendship. We couldn’t meet in Santiago, but I’m sure some day we’ll meet somewhere in the world. A YOUCEF, por los fríos anocheceres en Ushuaia, entre copas de vino y cerveza.

A SILKE, de Bremen, por compartir, por las cenas, el vino y las conversaciones hasta la hora de ir a dormir. Ha sido un placer conocerte!

A ARIEL, de Salta, por su simpatía y sencillez, por las conversaciones que me ayudaron a entender un poco más de un país como Argentina, por reír juntos y por su cariño.

A MARCELO, medio argentino medio canario, y MAYA, de París, compañeros de ruta en el norte de Argentina. Gracias por la compañía, la alegría, las fotos y una deliciosa comida juntos.

A JAVIER, de Salta, por recorrer juntos un trozo del norte de Argentina, por su paciencia y su ayuda en Humaucaca, por la complicidad y por hacerme reír.

A VOLKER y NINA, de Alemania, por compartir una experiencia inolvidable en las minas de Potosí y una bonita comida en grupo. Por un viaje en solitario en los Andes (¡quiero saber más de la aventura!).

A DIEGO, un català a Bolívia! Em va agradar compartir l’experiència a la mina amb vosaltres. Qui ho sap, potser ens retrobem un dia entre el Maresme i la Selva!

A los compañeros de un viaje por Bolivia que no olvidaré jamás. A MAX y ROSMERY, por la música, por unas comidas deliciosas y por los paisajes que disfrutamos. A MARC, por aprender juntos. Hay historias que sin palabras se escriben en nuestras vidas y las cambian para siempre. No nos dejan. Por respirar en silencio, por las estrellas que no supimos ver en casa, por dar sentido a todo aquello que en nuestro día a día olvidamos, por los encuentros que van más allá de cualquier razonamiento.

A RODRIGO GIL y RODRIGO PEDRAZA, gracias por acogerme en Santiago, llevarme de copas y machacarme a preguntas! Fue divertido salir por Santiago con tres Rodrigos el mismo día. Esperamos vuestra visita!

A PAULINA y toda la familia, por cuidar de mi.

A ELY, ISAK y toda su familia. Fue bonito compartir un asado en familia y sentirme parte de ella. ELY, sabes que te echo mucho de menos. Es extraño volver a casa y no tenerte por aquí. Gracias por vuestra amistad y cariño.

A RENATA y SEBA, por las comidas juntos y la música. A PRISCILA, por un maravilloso paseo en Valparaíso. Y a TECO, muy especialmente, por un reencuentro que se demoró diez años, por los paseos en el mercado, por los porotos, por las nuevas recetas, por cuidarme en todo momento, por las extensas conversaciones de noche entre copas de vino, por creer en mi y por acompañar mi escritura con sus pinturas.

A tots aquells amb qui hem creuat mirades sense paraules, gràcies pels esforços per entendre’ns i apropar-nos, per la convivència, l’intercanvi de llengües i cultures, les abraçades, els reencontres i la companyia.

Als meus amics i la meva família per animar-me en aquest viatge i fer-me costat des de l’altre costat de l’Atlàntic, per seguir-me i preocupar-se, per ser-hi en tot moment. Gràcies a tots els qui heu viatjat amb mi aquests dos mesos a través dels correus, les trucades i el blog. I gràcies per seguir obrint el blog a l’espera de noves històries. Això no s’acaba!!

Sense tots vosaltres, aquest viatge no hagués existit.

Publicat dins de Uncategorized | 10 comentaris

Per Sant Jordi, a casa

En arribar a casa, he trobat dos llibres sobre el meu llit. L’últim Auster i Les petites històries de les sabates d’Ot Roe. Els ha deixat la mare. He devorat Sunset Park i he fullejat contenta les pàgines del llibre en el qual vaig estar treballant abans de marxar, ara publicat. Hem sortit a passejar entre llibres, roses i senyeres. A les parades de Tossa ja han esgotat el llibre de la Nancy Johnstone, Un hotel a la costa. Tossa de Mar 1934-1939. Segueixo remenant i, finalment, torno cap a casa amb Los enamoramientos d’en Javier Marías. Quin plaer, tantes lectures pendents!

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Benvinguda a casa

Odio volar. Les hores abans de pujar a un avió em vénen tots els mals del món. Em repeteixo en veu baixa que torno a casa. Encara em poso més nerviosa. Arribo al tauler de la companyia amb temps i en presentar el passaport em diuen que no consto a la llista de passatgers de Santiago a París, només tinc un vol de París a Barcelona per a l’endemà. Durant els primers minuts confio que és un simple error i, quan una de les treballadores em confirma que és una equivocació d’ells, em tranquil·litzo. Però em quedo de pedra davant la seva negativa a arreglar el problema. Ja m’entén, em diu, però haig de solucionar-m’ho jo. D’acord. Segona negativa a trucar des del seu telèfon a la companyia. D’acord. Tercera negativa a guardar-me la motxilla mentre busco una cabina telefònica. Caram, aquests xilens!

Agafo aire, carrego la motxilla i intento solucionar el malentès. Truco des de la cabina i només aconsegueixo parlar amb un contestador que s’empassa les poques monedes que porto al damunt. Trec el mòbil. La cobertura dins l’aeroport és pèssima. Corro. Corro més ràpid. Amunt i avall. Un ordinador amb Internet. Torna la cobertura. Des de Barcelona, la Neus comença a fer gestions. Trucades a Girona. Missatges. Correus. Ha començat el pont de Setmana Santa i és difícil trobar algú. Marxa la cobertura. Miro el rellotge de l’aeroport. Compte enrere. La noia de la companyia segueix comprensiva amb el seu repertori de negatives i començo a ser conscient de la possibilitat de quedar-me a terra. Des de Girona, no hi poden fer res. Des de l’aeroport, tampoc.

Les pantalles d’informació avisen que el vol s’ha retardat una hora. Últim intent. Torno a la cabina telefònica i, finalment, aconsegueixo parlar amb algú que promet intentar solucionar el problema a temps perquè no perdi el vol. L’espera. Passos absurds endavant, endarrere, motxilla a l’esquena, mòbil sense cobertura… I des del taulell, una dona que aixeca la mà. Hi corro i en arribar em diu que ja puc facturar la motxilla. És tot. Un simple error d’algú. Atordida, passo el control de policia i pujo a l’avió. Últim seient.

Pocs minuts després d’enlairar-nos, en creuar els Andes, l’avió comença a moure’s bruscament. Estem travessant una zona de turbulències. Miro per la finestra i m’espanto en veure els núvols de tempesta. Llamps. Tanco els ulls. Els cops secs del principi es converteixen en sacsejades constants que ens fan anar d’un costat a l’altre. De sobte, baixem com si fóssim dins d’una atracció de fires. L’avió es deixa anar a la tempesta i m’és inevitable pensar que ha perdut el control. En una de les sotragades, en una mena d’acte instintiu, m’aferro al noi que s’asseu al meu costat. Estic aterrada. He perdut la vergonya i la dignitat, però sembla que la meva cara de pànic en desperta la compassió i, amb una calma admirable, em diu que aquestes turbulències són habituals. L’avió no pot caure, em repeteix. Dinou hores de vol i, en aterrar, la confessió del company de seient. Les pitjors turbulències de la seva vida. Peus a terra.

L’aeroport de Barcelona em reb amb una senyera que embolica una taula de llibres. Casa. Primeres trucades a la família mentre espero la motxilla. Mitja hora després em confirmen que la motxilla no ha volat amb mi. Però la veritat és que tant m’és. Un munt de roba bruta menys. Al fons, la porta de sortida a la realitat. Ara sí. Aquí s’acaben els comiats i comencen les retrobades. Entre la gent que s’amuntega a la barana esperant amics i familiars, trobo impacients les meves amigues, amagades rient rere una cartolina que diu:

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

Creacions

Aïllats en un petit taller de parets blanques i portes blaves, amagats sota els arbres. Aquí es respira silenci. Noto l’arribada de l’hivern. Quan el sol s’apaga, sento el fred als ossos. Però als matins, el mateix sol omple de taques el passatge. Encara en pijama, preparo la fruita i el iogurt, i escullo una taca de llum per asseure-m’hi. El sol de bon matí em sembla deliciós.

Aquests dies en Seba està gravant el tercer disc. Silenci absolut a casa. En Teco segueix amb una col·lecció de dibuixos al carbó i jo amb els meus textos. Només la matinada posa punt final al dia. Fins a l’endemà, fins a una altra taca de sol al passatge.

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

Retrobades inesperades

Recordo fa un any enrere, els viatges en cotxe amb l’Ely, de Tossa a Barcelona. Em parlava de la seva família, dels dinars que feien a bosc, de la seva mare… Potser algun dia aniré a Xile, li deia jo, i ens trobarem a la teva terra en un dinar d’aquests. Qui ho sap…

L’Ely, l’Isak i l’Ahissa ahir van aterrar a Santiago. Tornen cap a casa. Avui la família els ha preparat un dinar a bosc per donar-los la benvinguda i m’hi han convidat. A les 11 h surt el meu autobús cap a Los Andes. El padrí de l’Isak ja està preparant la carn. Pollastre i porc, al forn de fang que ha fet ell mateix; vedella i choripanes a la brasa. A la taula, les dones de la família fan un desplegament de plats impressionant: amanida, verdura, llegums, arròs àrab… Cada cop som més colla. No para d’arribar gent. Els grans a taula, els nens corren rere els gossos… El dia passa ràpid i, entre comiats emotius, l’Ely, l’Isak i el seu germà em porten a l’estació. De lluny, veiem com en surt l’autobús. El seguim i en una recta l’Isak l’avança, cop de botzina i frena. Abraçades ràpides. Pujo de tornada a Santiago. Últims adéus en moviment. Quan torni a casa, l’Ely ja no serà per Barcelona. Se’m fa estrany, però alhora m’agraden aquestes voltes que fa la vida. No cal saber quan ni on et tornaràs a trobar. Només deixar passar els dies.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Passejades per Santiago


Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Convivència

De compartir habitació amb tres angleses…

…a un llit de princesa per a mi sola. A la vida hi ha moments per a tot!

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

El Valparaíso de Pablo Neruda

 

Valvaraíso, qué disparate eres, qué loco, puerto loco, qué cabeza con cerros, desgreñada, no acabas de peinarte, nunca tuviste tiempo de vestirte, siempre te sorprendió la vida, te despertó la muerte, en camisa, en largos calzoncillos con flecos de colores, desnudo con un nombre tatuado en la barriga, y con sombrero, te agarró el terremoto, corriste enloquecido, te quebraste las uñas, se movieron las aguas y las piedras, las veredas, el mar, la noche, tú dormías en tierra, cansado de tus navegaciones, y la tierra, furiosa, levantó su oleaje más tempestuoso que el vendaval marino, el polvo te cubría los ojos, las llamas quemaban tus zapatos, las sólidas casas de los banqueros trepidaban como heridas ballenas, mientras arriba las casas de los pobres saltaban al vacío como aves prisioneras que probando las alas se desploman.

Pronto, Valparaíso, marinero, te olvidas de las lágrimas, vuelves a colgar tus moradas, a pintar puertas verdes, ventanas amarillas, todo lo transformas en nave, eres la remendada proa de un pequeño, valeroso navío. La tempestad corona con espuma tus cordeles que cantan y la luz del océano hace temblar camisas y banderas en tu vacilación indestructible.

Estrella oscura eres de lejos, en la altura de la costa resplandeces y pronto entregas tu escondido fuego, el vaivén de tus sordos callejones, el desenfado de tu movimiento, la claridad de tu marinería. Aquí termino, es esta oda, Valparaíso, tan pequeña como una camiseta desvalida, colgando en tus ventanas harapientas meciéndose en el viento del océano, impregnándose de todos los dolores de tu suelo, recibiendo el rocío de los mares, el beso del ancho mar colérico que con toda su fuerza golpeándose en tu piedra no pudo derribarte, porque en tu pecho austral están tatuadas la lucha, la esperanza, la solidaridad y la alegría como anclas que resisten las olas de la tierra.


Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Black swan

La sala és buida. Fila set, centrada.

Entra atrafegada una dona, carregada de bosses de cartró de colors, una safata amb una Coca-cola i una paperina de crispetes gegant. Deu tenir cap a uns seixanta anys. Fila sis, a l’esquerra. I les crispetes a terra. Amb una mà s’aferra a les bosses, aixeca el braç perquè la bossa de mà no acabi de caure, la bossa que ara penja del braç on porta la beguda i la paperina trencada. Es queda immòbil sense saber què fer, remugant fins que li agafo la paperina i la beguda, però sembla que tampoc no sap què fer amb les altres bosses. “Haig d’anar al bany, gràcies, haig d’anar al bany. Haig d’anar al bany.” Aconsegueixo col·locar la paperina sobre el seient, la beguda al respatller. Desapareix de nou carregada amb les bosses.

La sala és buida. Fila set, centrada. S’apaguen els llums.

La mirada dolça i autoexigent. Miralls. La mirada agressiva i perduda. Bogeria. El so de les ales dels cignes. Em sacsegen. M’enfonso en el seient.

La sala és buida. Fila set, centrada.

Apareixen els primers crèdits, desert de seients a les fosques altra vegada. Sento amb opressió la presència buida de la sala. M’incorporo i en surto empesa pels batecs del meu cor. Entro als banys. No hi ha ningú. Un seguit de portes amb l’escletxa inferior oberta, un joc infinit de miralls. Premo amb força les portes de sortida i formo part dels carrers d’una ciutat que amb la foscor ara sento desconeguda. El cor cada vegada em batega més ràpid, sento la bogeria amb força, la cara gravada de la ballarina que interpreta Natalie Portman. Esquivo la gent i enfilo els carrers del barri. Buits, foscos. Alguna llum intermitent sense força. La ciutat respira lluny. En sento els cotxes i els crits dels gossos com si formessin part d’una altra història. D’una altra ciutat. Lluny.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Quatre postals de Xile

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari